Tot va començar davant d’un plat d’arròs. Era diumenge i tocava arròs a la cassola de casa l’àvia. Passejava els grans d’una banda a l’altra com si fossin a esvair-se de cop, potinejant.
Tots la miraven de reüll i ella, tot i que n’era conscient, no podia parar de fitar el plat, com si fos un duel.
El seu cap rumiava a una velocitat ingent, buscant justificacions. Sabia que tard o d’hora hauria de fer front als ulls que la interpel·laven. Els demés s’estaven resistint, però ben aviat algú perdria els nervis. Seria el primer cop de molts.
En absolut es podia menjar aquell munt de greix inflat. Si obria la boca tot s’acabava. Perdria el sentit tot l’esforç i patiment viscuts fins ara. Havia de seguir ferma. Ho podia controlar i se’n sortiria. Com fos!
I tot just acabava de començar… En tenia setze i ignorava que en seguirien 16 més. La malaltia ja s’havia allotjat al seu cervell i fer-la fora seria complicat.
Pseudònim: La caseta blava