El vent bufava fort, potser una carícia teva, potser la rabia de saber que et deixavem marxar? – Mama, Barcelona als nostres peus; és preciosa veritat? És hora de volar, de ser lliure.
La meva mà et deixa anar, jo no; els meus ulls et veuen volar, el meu cor no. I cada polssim em trasllada a records nostres, teus i meus. És el meu aniversari, quin és el teu desig? em preguntes, tinc 10 anys i et tinc a tú, miro enrere i això és tot el que voldria avui. Aquella nena d’ahir bufa les espelmes, vull temps, només una mica més de temps però el vent bufa fort i tú ja no hi ets. Barcelona t’acull i et fons amb les seves llums, la teva llum. I així una nova historia comença, la nostra ciutat escenari d’una aventura encara per escriure.
Pseudònim: LAPS