Tossut ell i més tossuda ella. Ja feia 7 mesos que li havia demanat que no li dirigís la paraula, que no en volia saber res i la cosa era força complicada: compartien la colla d’amics i un munt d’aficions, entre elles els castells. A cada assaig defugien l’un de l’altre, menys quan havien de donar-se indicacions per treballar conjuntament, cosa que feien de manera excel.lent, sovint l’un ben a prop de l’altre, mirant-se. Tenien una gran complicitat que havien perdut per les pors d’un, les fermeses de l’altra, les inseguretats de tots dos i el poc diàleg. A tots els seus amics els semblava impossible. Aquell silenci no podia durar tant! Va ser llavors, quan un dia a plaça van dur el castell límit de la colla. De nou tancaven pinya, de nou l’un davant de l’altre amb el baix al mig i, de nou, van recuperar tot amb una simple, intensa i emocionada mirada. No els calia tocar-se: tenien el castell i es tenien l’un a l’altre.
Pseudònim: Víctor Català