La flor mig marcida encara restava aguantant a la reixa del jardí, rebregada en el seu test vermell, recordant que ja arribava la primavera. Se la mirava amb delit. Sabia que mentre a ella li quedés un sospir de vida, no havia de témer a la atzarosa mort. Havien sobreviscut a mals temporals, pilotades dels infants, estrebades d’animals… i encara aguantaven totes dues sense perdre ni un alè de vida. La poncella havia estat testimoni del pas del temps; d’una llarga vida viscuda conjuntament. Tan unides estaven, que una sense l’altra mai s’havien separat ni un sol dia de la seva existència. El gos va arribar com si res. Aixecant primer una pota va deixar anar un pixum ben extens, per després seure sobre la flor i soltar la cagarada que ja no podia aguantar. Totes dues es van mirar. Un últim sospir, i la fetor obrí la porta a la sobtada mort.
Pseudònim: Agutzil