L’olor a mar esbufegava els seus cabells, el tacte del Sol l’omplia de vida i la llum del primer trenc d’alba li feia recordar l’alegria de la vida. Deien, que aqueixa sensació als ulls era el color blanc, la claror i la netedat. No li importava. Quin color tenia una maduixa? Ah, sí, el mateix que una mangrana o una cirera de l’Aitana. Però, això, no li importava.
Tot això, era. Per a molts, és. Però, per a aquells que encara miren i, tanmateix, no veuen, haurien de saber que l’alegria de la vida es troba sense esforç i, sense veure, en el soroll de la maror que va i ve contra les pedres de la platja, en l’abraçada necessària. Alegria és recordar la iaia en una partida a les cartes o sentir la llum de la Lluna a l’estiu. Alegria és banalitat, amics, riure i lectura.
Això era i no era. Però, ja no.
Pseudònim: Mariner