Aquella casa abandonada tenia uns enormes arbusts de lilàs carregats de flors, al mur de pedra exterior. No vaig poder evitar desviar-me del passeig central per olorar-les. M’imaginava que el seu perfum em traslladaria a l’època gloriosa que de segur va tenir la casa, una nit d’estiu, una festa al jardí il·luminat amb fanalets…però realment em va transportar a aquella classe de meditació guiada, on la meva ment va viatjar a aquell estany banyat per la llum de la lluna. Tu estaves fora del meu abast, al mig de l’aigua i sabia que tot i que era jo qui t’havia ensenyat a nedar ara cada cop menys necessitaries el meu ajut. Aquell nen que havies estat no tornaria. No em vaig adonar de la força del sentiment fins que vaig tornar “al món real” i vaig notar les meves galtes mullades per les llàgrimes, com avui, en obrir els ulls inundada per aquest sentiment.
Pseudònim: Lilàs