El tenia assegut al costat, al tren. Ell, aliè a tot el que jo pensava i qui era. No em vaig adonar de quin color tenia els ulls, com de grans eren les seves mans o si duia un jersei groc mostassa o groc de llimona verda. Només que feia olor de tots els homes amb els que havia estat, tots junts i cap per separat. Era una barreja de tots els defectes i virtuts de cada un d’ells. Una idea vaga, un tòpic.
Estava esgotada. Necessitava una carícia. Una crossa. Vaig inclinar el cap. Vaig recolzar la meva galta damunt la seva espatlla. El seu jersei, que no recordo si era groc mostassa o groc de llimona verda, tenia damunt la meva pell un tacte aspre però recomfortant. Ell, tot el contrari d’escandalitzar-se perquè una estranya el tocava, no va dir res. Va fer un lleu sospir i vam seguir així fins que vaig arribar a la meva parada. Vaig aixecar-me i vaig baixar. Em sembla que ell també ho necessitava.
per Blat d’estiu