Com cada matí, va arribar arrossegant els peus, cansat i abatut fins al Turó de Can Mates. Va seure en un banc i es quedà embadalit amb el joc dels infants. Ja havia superat la vuitantena, i l’espectacle del jovent el feia retornar a la seva enyorada puerícia. Uns jugaven a la xarranca; alguns s’empaitaven; un grup s’amagava i una nena els buscava cantant un, dos, tres, pica paret; altres corrien darrera una pilota simulant ser els seus jugadors preferits… ¡Joventut tendra! ¡Infantesa enyorada! ¡Qui pogués tornar el temps enrere i reviure aquells grats moments! Amb els ulls tancats, amb un somriure distès, deixava volar la seva imaginació. Se sentia immers en un somni flotant. De sobte… patapam! La pilota s’esclafà en tota la seva cara fent-li saltar les ulleres. Els nens i nenes s’escaparen. Ell sols alliberà una pensament: “Malparits!”.
Pseudònim: Trencaclosques