Fa temps que me n’adono que em miren amb recel. Des que vaig sortir del grup. Al principi era rebuig, després indiferència, al final temença. Va ser des del dia en què vaig dir prou. Prou de pertànyer a un grup, l’objectiu del qual no és altre que criticar l’absent, l’extern, l’immigrant, el desconegut. Com si dins el mateix grup no n’hi haguessin, de defectes, de temors, de tristor. No és aquest rebuig cap el diferent l’intent d’evitar mirar cap endins i veure la buidor esfereïdora? D’esquivar la solitud intensa que queda en enfrontar-se al mirall? D’esvair-se dins els altres per obviar-se a un mateix ? Em miren amb recel quan passo pel seu costat. I jo els somric, mentre segueixo buscant incansablement una espurna d’autenticitat.
Pseudònim: Selvàtica