Reconec els carrers pel tacte de les pedres que fan de murs de les cases. El guix se’m fa polsim a les puntes dels dits mentre els fanals fan crits sords de llum al meu pas, entro al meu portal on hi ha les claus posades i les sabates reposen a les rajoles abans dels primers graons. Les campanes fa estona que voleien i m’aturo un petit instant a la paret de les escales, mirant cap a la finestra del celobert, fixant els ulls en el so que retruca als vidres i m’omple el cap de sons, de sons de sempre. Remunto els darrers graons fins la porta del meu pis, una fusta vella i viscuda. Sense pressa el pany s’obre al meu pas i premo un interruptor d’un llum que em diu sí, ja ets a casa.
M’estiro a un llit, tant se val si no és el meu.
Pseudònim: Carme Santacana