La lluna encara no ha tret fora al sol del seu territori i jo em trobo davant la vaporosa llum de les espelmes escrivint infinítament el vers que defineix la meva vida “Poeta sense primavera”. Amb una vida d’excessos, mai he sentit un amor humà tan apassionat com el d’aquella nívea venus alada i em sento enfonsat en un cercle viciós del que ni Ariadna em pot ajudar a sortir. Diuen que “veure per creure”, però allò és més complex: “néixer per veure, veure per creure i creure per morir”. I jo ja no crec en la mort, la mort creu en mi mentre escolta aquella simfonia infernal. El meu art serà immortal.
PSEUDÒNIM: Laios