Portava hores davant el resplendent dispositiu envoltat per la immensa foscor que inundava l’habitació. Tenia els ulls vermells. No podia més. Les enganxines del teclat semblaven no deixar-se polsar, però a ell li donava igual. Mirà el rellotge: 1:30. No s’ho podia creure. Es tractà de convèncer a sí mateix de que devia deixar-ho i procedí a l’operació. Una, dos i… No, no podia. Estava segur de que el ratolí s’havia enganxat a la polsegosa taula. Es quedaria allà, atrapat, sense ajuda… Era el seu fi! Estava convençut. A la pantalla tornaren a aparèixer aquelles dues paraules que tan bé coneixia: GAME OVER! Però ell ja estava prou cansat per esclatar de ràbia. No tenia forces i es deixà endur per la fatiga. Tot havia acabat. No, no és veritat, no tot. Encara quedava una cosa. Amb al seu últim sospir, agafà amb gran esforç el ratolí, el va fer lliscar per la taula i polsà dificultosament el botó: apagar.
Pseudònim: ARicardo