Hi havia una vegada, un petit regne al costat d’una muntanya anomenada “la muntanya del drac”. El gran drac, quan tenia fam, es menjava els animals dels pobres ramaders, i així ho feia any rere any. De sobte, un dia dels que el drac hi va anar al regne veí, es va adonar de que s’havia menjat tots els animals. El drac es va posar furiós! I encara amb el cor accelerat i els ulls encesos de la còlera, va amenaçar a la gent del reialme dient que si no li oferien cada dia una víctima per menjar, fos animal o persona, cremaria tot el regne . El rei, sabent que no hi quedava cap animal, va haver de fer un llista de las persones que serien devorades pel drac. Enmig del dolor que li causava aquesta tasca, no es va adonar de que la primera de la llista era la seva pròpia filla, la princesa . Al dia següent, tant bon punt es va trencar la nit amb la primera claror de l’alba , va arribar el drac reclamant el seu menjar. El rei, encara nerviós i trist, va cridar sense adonar- se amb claredat del que estava dient: “La primera víctima que serà devorada pel drac serà… la meva filla, la princesa. Què?! la meva filla?! la princesa?! Ràpidament, el drac va agafar entre les seves urpes a la jove i la va portar al seu cau per menjar-se-la . Quan se la anava a cruspir, un guerrer, enlairant la seva espassa, va desafiar al drac a una batalla . Els dos lluitaven molt feroçment però quan el drac gairebé havia guanyat, el guerrer li va donar una gran estocada al cor i el va matar. La sang vessada del cor del drac es va convertir en una bellíssima flor, una rosa vermella, càlida i suau com la sang. La princesa li va preguntar el seu nom, i el cavaller mentre s’agenollava als seus peus, li va dir que es deia Jordi, i que havia vingut de terres llunyanes cercant el seu propi destí, i que en veure una tan bella donzella en perill sense dubtar-ho l’havia defensat, i que havent-ho aconseguit s’havia adonat de que la preciosa jove havia d’estar lligada a ell per sempre més.
Pseudònim: Angaro