Crido, però ningú no m’escolta, obro els ulls, no puc recolzar els peus. On sóc? No sóc enlloc, sóc a tot arreu, existeixo en els records i sentiments de qui gosa pensar-me, parlar-me, llegir-me en converses, còpies de seguretat. Aquell dia, com tants altres, tenia pressa, mil coses a fer, pendents, com sempre la vida a corre-cuita. Em lligo el cabell, comprovo que porto la carpeta al seient de darrere, la bossa d’entrenament, contesto el whatsapp avisant que arribo tard, fixant-me, sobretot, en no saltar-me cap semàfor ni sortir-me del meu carril, sempre molt considerada. Ràpidament escric: Arribo… miro a la carretera … una mica… cop d’ull a la carretera…tard! La vida a corre-cuita, no mimem el moment, que important la immediatesa, mil coses alhora, les noves tecnologies, nous ritmes que, en ocasions, impedeixen seguir corrents.
La mà de la inconsciència em tapa la boca, m’arrenca l’ànima, la vida, aquella mà que escrivia el whatsapp dient que feia tard. Comprovo el doble tic. S’ha enviat.
Pseudònim: ASC