Cos de justa mesura, ben fet, tendre, llatí, besat, avançava, decidit i silenciós, sobre el terra acabat de polir. A primera hora matinal, la calitxa pesava sobre la ciutat, que anava prenent color. Des del finestró, la visió dels terrats era ombrívola. Les sortides exteriors d’edificis rònecs, sempre fascinants. A manera de sortida envers cap lloc. En concret, una lluminària gastada era oblidada, encesa per joves que, escasses hores abans, havien pujat a fi de, sobre es paper, passar temps en nit d’agost. Nois i noies, de cossos gastats, que fregaven la maduresa sense abandonar gairebé l’adolescència. Diversió no límit. La suma de converses havia abocat, amb permís del vent, a un soroll confús, interrumpit per un xiscle d’esglai: un suicidi? Els terrats amaguen. Espai, també compartit, mirador inversa, trencat, d’accés difícil, en contínua degradació. Cada terrat és història viscuda. Lucía va tancar les cortines. Havia arribat l’hora de dormir.
La casa del copy