Se la veu feliç i somrient.

Mou el jo-jo sacsejant-lo cap amunt i cap avall, una vegada i una altra.

Manté la mirada fixa en el moviment de pujar i baixar.

Té ja certa expertesa, ha adquirit l’habilitat al fer-ho durant estones llargues.

Els seus companys i companyes li repetixen:

– Dotze, tretze, catorze… -deia un-.

– Arribaràs a 25? – es preguntava un altre-.

– El seu rècord és 99  – exclamava una altra –.

Els havia hipnotitzats.

En aquell lloc, ningú sap el seu nom.

[i] Joc de malabars

Pseudònim: Flor de Lli

Primer trimestre: El profe d’art romànic català fa molta patxoca. Segon trimestre: No sé que té però està per sucar-hi pà; els retaules romànics son fascinants. Tercer trimestre: Com em posa; me l’imagino parlant-me de l’ornamentació escultòrica dels campanars mentre em fa l’amor. Examen final: No aprovaré, estic fins al moll de l’os; dibuixo cors a la meva llibreta mentre ell parla de cossos desproporcionats i manca total de perspectiva. Setembre: Qui dimonis és l’autor dels capitells dels claustres del monestir de Sant Cugat? Espero que els repassos que m’ha donat durant tot l’estiu em serveixin per aprovar.

Pseudònim: Joana Calamitat

La llum verda del semàfor fa estona que ens dona pas, però l’Ashraf està neguitós i no se n’adona. Ell es l’encarregat de portar-nos amb la família que va voler acollir-nos a casa seva quan fa uns mesos va esclatar la guerra i vàrem haver de deixar les nostres coses a corre-cuita. El trajecte ha estat llarg i molt dur, especialment per l’Akil i l’Alika que fa dies que no mengen calent i que han deixat de veure com un joc dormir a una tenda. Per quan l’Ashraf atura el cotxe i ens fa baixar els nervis ja fa estona que han aparegut. Una parella jove i nena rossa amb una cara riallera s’apropen caminant poc a poc i amb gest amable. L’Akil i l’Alika ràpidament es giren cap a mi per preguntar-me si son ells la nostre nova família. Els vull respondre però la nena riallera se m’avança i els diu en la nostra llengua “al’iikhwat tarhib“ (Benvinguts germans).

Pseudònim: Volpallerenc

Com cada any, li porto una rosa vermella de vellut, la que més li agrada, ella la mira, la remira, li don voltes i l’olora. És Sant Jordi.-balbuceja- Desprès m’agafa la ma i somriu. Jo l’acarono mentre li xiuxiuejo a l’orella que l’estimo. Com cada dia, li llegeixo un capítol del llibre, el seu llibre, ella el va escriure per burlar a l’oblit, escolta amb la mirada fixa a la vidriera, sembla perduda en el buit, potser resta allí on varem deixar l’últim capítol, esperant saber que li espera.

Pseudònim: Rosa

Em sento sola, de fet estic sola, molt sola. Vull estar sola, crec que tots necessitem estar sols en aquests moments. Em recolzo amb els colzes sobre els genolls, l’ambient és fred i m’aguanto el cap amb les mans.

Alguna cosa no va bé, o això em sembla. Sé que ho haig de treure, fa massa temps que ho porto dins meu i gairebé em poso a plorar. M’estiro els cabells i apreto amb les dents. Les mans em suen i els peus em tremolen. Ja m’havien avisat que aquestes coses t’acaben fent mal, molt de mal.

Se’m fan arrugues per tota la cara fins que deixo anar tota la ràbia. Gairebé crido i em veig reflectida en el mirall. Sembla que tot ha passat. Si, per fi tot ha passat.

Em frego, em cordo, tiro de la cadena i em rento les mans. Sóc un dona nova.

Pseudònim: ALBA DUARTET DERBLÀS