“Perdona, que fa molt que t’esperes?”. Aixeco la vista del meu article del TOT Sant Cugat i veig com una dona gran, segurament de setanta anys, amb unes ulleres de color lila em mira amb els ulls molt oberts. Li contesto que no i ella es posa a parlar de què els serveis d’avui en dia no són el que eren, que aquesta setmana ha fet molt de núvol i finalment que ahir una amiga seva, la Carme, va guanyar la loteria. Em va explicar que van anar a celebrar-ho en un restaurant nou de la plaça del mercat i s’ho van passar molt bé. Ella deia que aquesta ciutat ja no és el que era, que abans tot eren vinyes. Jo li vaig contestar que també està bé el canvi perquè permet avançar i ella em va replicar que el jovent sempre diem el mateix, però la gent de la seva quinta no estaven tan acostumats a les innovacions i els canvis. Vam continuar xerrant fins que va arribar l’autobús. Vaig ajudar a que pugés i no ens vam tornar a veure mai més. Aquesta habilitat de la gent gran, de fer conversa amb desconeguts és una cosa que no m’agradaria que perdéssim les noves generacions.
ÀNEC