Quin neguit!

No ho va pensar dues vegades. Va dir que sí i de seguida va penjar el telèfon. A partir d’aquell dia la discreció seria la seva millor amiga. Ningú podia sospitar d’ell i ningú podia detectar la seva implicació en els fets que farien història, i prou que ho van fer.
El dia 30 no podia dormir. Estava neguitós. El moment s’acostava i no es podia adormir. Patia per si els llençols se li enxaven més del compte i no el permetien sortir del llit. Tant com li agradava dormir, el patiment era normal. Tanmateix, sabia que havia de descansar una mica. El dia 1 seria llarg i ple d’emocions. Es va adormir tres hores, temps suficient per sentir- se descansat, es va vestir i va pujar al cotxe. Va arribar al casal, que era ple de gent. Ràpidament va agafar la bossa del maleter i va entrar-la. Havia complert la seva missió: teníem les urnes a lloc i vam votar.

Pseudònim: Víctor Català

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *