Feia molt de temps que desitjaven tenir-lo. La mare sempre justificava el seu retard, «són coses que passan». En sonar el timbre, la família s’inquietà. «Al fons!, vigili!, a la cantonada del menjador!». Quan l’acomodaren els pares es retiraren i la nena aparegué i li somrigué. Com l’avi, de façana satisfeta, un bigoti dens. Panxut i de pell clara, poc pèl, i dues orelles que el distingien. El senyor la rebé molt tovament. «Tinc set i gana», li digué la nena. Els bigotis començaren a sonar i ambdós es transportaren a temps antics. Continuaren coneguent sirenes o homes tornant a casa, cavallers de taules rodones i potser pirates guerxos. «Maricel, el sopar és a taula!». Pam! La nena tancà el llibre, s’abaixà de la nova butaca tocant de peus a terra i acaronant-la, li mormolà mentalment a l’avi: «no marxis mai més».
Dido