Al matí quan sona el despertador, i la vida comença a rutllar, de seguida començo a posar-me nerviosa… serà avui el meu dia?. Des de la meva posició, miro la Maria de reüll i penso…on deu anar avui? Què es posarà? Hi haurà molta gresca o avui és un dia de treball i concentració?…quins nervis!!… De cop i volta, la Maria torna del bany, dutxada i amb la tovallola de color rosa que deixa al terra, com sempre… si sabessis la ràbia que em dona això, deixant les coses sense fixar-te, al llit, a la catifa, al terra… a sobre meu….. la Maria obre l’armari… i després de remenar durant uns interminables minuts, acaba traient aquella faldilla negra i la brusa de color blanc, sobri i formal…i aleshores m’adono que avui tampoc és el meu dia, que avui toca quedar-se una altra vegada a sota la calaixera, com la majoria dels dies, esperant que la Maria decideixi que avui toca posar-se en forma i córrer pel parc, i decideixi posar-se les seves sabatilles d’esport, o sigui…jo.
Pseudònim: La Cuca