El silenci s’havia instal·lat dins seu com un virus fatal. La Glòria no gosava obrir el llum, ni córrer les cortines, no gosava sortir del llit i menys, al carrer. Els embolcalls dels bombons s’amuntegaven sobre el terra sense que a ningú li importés. Només podia continuar menjant-ne un darrera l’altre, sense pensar, submergida en un estat absent del que no es volia recuperar. Cada cop se sentia pitjor i una pregunta li ressonava dins el cap: -“Per què viure, si no puc menjar el que més m’agrada?”. La Glòria, immersa en el seu món, temptant la seva obesitat, no era capaç d’afrontar el repte de canviar el seu ritual diari.
Un 23 d’abril, la caixa de bombons va caure al terra sense fer cap terrabastall, mentre el millor dels seus somriures aflorava en l’expressió de la Glòria que havia aconseguit el que més havia desitjat: una dolça mort.
Marblau