Les gotes de pluja lliscàven pel vidre de la finestra. La Maria escoltava distreta el tic tac del rellotge de paret mentre contemplava el carrer buit i lluent i el verd intens de les fulles dels arbres, que en qüestió de quatre dies havien omplert les branques, buides en començar el confinament. Ella ja ho sabia, que li agradava estar-se a casa, tot i que de vegades li pesaven les parets i els records.

Però, ves per on, un bon dia la veïna de dalt, si, aquella que no li va agradar quan va arribar, no sap ben bé perquè, li va trucar per oferir-se “per si li cal qualsevol cosa”. Ara unes taronges, ara el pernil dolç i les pastilles, són ara com néta i àvia. Alba, vols un tros de mona? fa temps que no en feia cap…i corda i cistell, un tros de mona amb ou de xocolata fent de torna, cap dalt

Pseudònim: Elisabeth Blacksmith

Mama!  Tots els nens són amb els seus pares perquè hi ha el virus al carrer, no s’hi val! Per què has d’anar a treballar? El pare treballa aquí a casa, és la telefeina, oi? Si Dídac, el teletreball, vol dir que pot treballar a casa i enviar la feina a l’oficina, però tu saps que jo treballo amb persones malaltes, oi que ho saps? Si….Perquè no fas un dibuix i me l’emporto? A qui voldràs que l’hi doni? Si! Ara el faig mama, li podràs donar a aquell senyor que no pot veure els seus néts? D’acord, l’hi donaré a l’Isidre, però saps què? Ara a l’hospital tenim tauletes i l’Isidre i altres persones poden veure la seva família, igual que nosaltres fem amb els avis cada dia, què et sembla? Qué bé! Doncs em dibuixo jo perquè em conegui i l’hi posaré flors, i cors, i un arc de San  Martí. Li agradarà molt, Dídac.

Pseudònim: Elisabeth Blacksmith

Ets un arbre de silueta poderosa i amb el brancam enfilant-se cap a un cel que mai atrapes. El tronc et manté ben dret, tot i estar retorçat i travessat de solcs profunds com cicatrius guanyades en l’adversitat. Les arrels son mans obertes endinsades en el sòl i els seus dits profunds xuclen l’elixir que et dóna vida. Cada dia és un pas imperceptible en què conquereixes més espai en el món.

Però arriba gent maldestra que esquinça la teva comunió mil·lenària amb la terra. Colpegen i mutilen arrels i branques i t’arrenquen d’on has germinat per replantar-te lluny, ben lluny dels segles viscuts. El caprici humà t’estripa del teu origen, i en aquest acte, es perden fulls d’una història no escrita. 

Pseudònim: Mar Àrtic

Les fulles dels arbres bressolades per l’oreig son aleteig suau de papallones cercant repòs. Hi ha flors vinclades pel pes de la bellesa que miren a terra esculpint un perdó. El silenci ho aclapara tot quan el vent calla.

Només una música monòtona i constant trenca la mudesa de l’entorn. És el riu d’aigües nítides. És una aigua que acaricia el silenci quan tot és callat.

En el camí hi ha una verdor incerta, s’escampen grapats d’herbes molt llargues i suaus en un sòl fèrtil i ric. Són cabells de fades que dormen sota terra? Son les seves cabelleres verdes bufegades pel vent? Potser descansen de dia per vetllar de nit les criatures del bosc.

 Això és un secret de la mare Terra.

Pseudònim: Mar Àrtic