Hola Anna

Hola Anna Martínez,

En el teu darrer email em preguntaves si volia que em portessis quelcom d’Àfrica. Bé, m’has de portar un munt de coses però t’hi cabran totes a la maleta perquè no ocupen lloc.

Ningú no pot viure les experiències dels altres, però ens hi podem acostar bastant quan hi tenim interès.

Penso que has estat sempre molt conscient del privilegi que suposa la teva present oportunitat vital.

Jo una mica més i et vinc a veure.

Al final en Sendo em va regalar un viatge a Navarra…

M’agradaria conèixer les necessitats de les dones, i quin paper hi juguen els homes.

És diu que el futur d’Àfrica són elles.

Quines ganes d’escoltar-te!!

Una abraçada ben forta

 

 

 

Hola Anna Giralt 😉

Sobre el tema de les dones a l’Africa en podem parlar quan vulguis però sí, elles són el passat, el present i el futur.

Respecte l’experiència, ha sigut una oportunitat immensa si, i tenir l’oportunitat de viure en un entorn tan diferent al nostre es un aprenentatge enorme, però ‘ojo’, perquè la vida aquí te l’has de ‘currar’ cada dia, els locals ‘ni te cuento’, però nosaltres, acostumats al confort occidental, també tenim les nostres lluites.

Per començar la calor, aquesta intensíssima calor tropical especialment a l’època seca que no et deixa ni caminar.

Després les carències, especialment pel que fa al consum, a la salut, a l’aigua i la llum i a la mobilitat.

A Kampala pots trobar tot el que vulguis, però aquí, a sis hores en cotxe de la capital, per carreteres dures i  envaïdes de camions que transporten petroli, no hi ha gaire cosa als súpers. El que si que trobes, atès que tots els comerços pertanyen als indis, es una varietat d’encens brutal, cosa que em xifla.

El mercat local això si, és una festa. El primer dia que hi vaig entrar quasi vomito, em va semblar brut i pudent, i la veritat, ho és, però de seguida et fas al lloc perquè es un espectacle, i les dones del mercat ja em coneixen i em diuen ‘sister how are you? You look smart today’ 🙂

La llum i l’aigua es tallen sovint. A més la casa on vivim és força senzilla i és una casa-oficina, o sigui que sempre hi ha gent voltant (la qüestió de la intimitat aquí també suposa un bon repte cultural). Tot i les tallades d’aigua, totes les cases tenen tanques que t’asseguren un dia o dos desprès de la tallada; quan s’esgoten els tanques li demanes a algú que vagi a omplir les garrafes grogues a la font per dos euros, o sigui que encara som afortunats j,j. Quan veus molta gent a la font t’entra la tremolor, perquè ja t’imagines que mínim fa un dia que tires del tanque’ d’aigua.

El tema de la mobilitat és potser el que em genera més angoixa. Estar a una àrea tan allunyada de tot fa que de vegades tinguis un sentiment d’aïllament que es fa difícil de gestionar. La part positiva és que et permet veure coses impressionants. Nosaltres, aprofitant que estàvem al centre del país i que la vida de ‘housewife’ a mi m’asfixia, hem sortit gairebé cada cap de setmana a conèixer Uganda, que val a dir, és un país brutal.

Després està el tema de ser un blanc a l’Africà rural…i dona…no et deixen en pau…al principi era pitjor, ara ja estic molt vista i no em fan tant de cas,j,j i a més ja saben que estic amb el David i com són uns ‘machirulos’ et respecten més. Tot i així de vegades és complicat.

Dit això, els ugandesos i els teso especialment, son una gent encantadora, alegres, i amb uns valors socials nobles i solidaris. Hem viatjat una mica per aquí, ja saps, i a Tanzània (ja m’ho havien advertit) la gent es completament diferent, més vius, més cabrons i gent respecte a la que t’entren ganes de desconfiar. Dels keniates m’han dit el mateix. Però els ugandesos son camperols, gent tranquil·la i senzilla que confia en el veí, saps?

Et dic tot això perquè sovint la gent em diu ‘quina sort, quina sort’ i així és, però s’ha de pencar molt aquí per tenir el cap al seu lloc 😉

També hi ha qui em diu ‘boja que fas allà torna ja!’ I penso ‘però amb tot el que estic vivint i aprenent!? No en té ni idea aquesta!’

Aquí els ‘muzungus’ no duren mes de un any o dos vivint-hi. Conec una americana que volta bastant i que en porta 3 però ja acaba aquest any. També hi ha una alemanya que porta aquí 30 anys a càrrec de la cooperació alemanya però es va casar amb un ugandès, és diferent.

Bé, espero haver-te donat una idea del que visc aquí, en el proper email o skype parlem de les superdones africanes per les que nomes tinc paraules d’admiració!!!

Un ‘besito’ fort

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *