El Ritme Africà II

Començaré el post d’avui copiant directament una parrafada d’un article de l’escriptor africanista Javier Reverte, i que trobareu disponible al següent enllaç: http://elpais.com/elpais/2014/09/08/eps/1410189568_220460.html

‘Me hice amigo en Addis Abeba de un taxista espabilado y alegre que se llamaba Tafari (…) Un día le comenté: ‘¡Qué listos son los niños africanos!’. Me miró con cierto asombro y me respondió al minuto. ‘África está llena de niños listos y adultos tontos’. El comentario me creó cierta perplejidad. Y entonces recordé algo que había leído años atrás. George Orwell, cuando era un joven periodista, decidió escribir una serie de reportajes sobre la pobreza y, para llevarlos a cabo, sin una moneda en el bolsillo, anduvo en los muelles de Támesis, primero, y luego del Sena, entre vagabundos y viviendo de la limosna. Y llegó a una conclusión extraordinaria: la miseria embrutece. ¿Por qué razón? Pues sencillamente porque el miserable concentra todos sus esfuerzos y energías mentales en sobrevivir, en el presente más inmediato y acaba por desdeñar los proyectos de futuro. Dicho de otra manera: el pobre tiende a perder el pensamiento abstracto, el único instrumento capaz de construir un plan de supervivencia. Y sin pensamiento abstracto el hombre es un bruto.’


(Vídeo de: DjDinTV Uganda Music Videos)

Des que vaig arribar a l’Àfrica que se’m repetia el mateix pensament que descriu el Javier Reverte: els nens africans són extraordinàriament espavilats, ràpids i àgils. En veus que no aixequen un pam de terra i porten ramats de deu vaques solets (més nens que nenes). Com que els germans i germanes grans cuiden (en el sentit més ampli) dels petits, en trobes encara diminuts i carregant bebès munyits a les seves esquenes amb alegres mocadors que s’han col·locat ells mateixos. Parlen amb més rapidesa que els adults, són audaços, coneixen molt bé el que poden treure de tu i riuen contínuament a la teva costa: saben que aquest no és el teu hàbitat i que aquí manen ells.

No sé com es rebrà aquesta idea des d’allà però la veritat és que els primers mesos vaig dedicar molt de temps a intentar descobrir en quin moment el nen deixava de ser tan eixerit i es convertia sovint en una persona pusil·lànime i apàtica… Aquest pensament em produïa molta incomoditat conscient de la seva incorrecció política, fins que vaig llegir l’article del Reverte: clar, la misèria… La misèria embruteix…

Evidentment trobes adults espavilats, grans professionals, “pillos”… però la majoria, això que entenem per ‘massa’ sobre la qual tristament aboques els teus prejudicis i respecte la que et forges una opinió, és menys del que una espera quan veu la tremenda força i vitalitat de les nenes i nens africans: pujats als arbres, corrent com gaseles a uns humits 40 graus i darrera una pilota que ells mateixos han muntat amb restes de brossa, prenent-te el número conscients de què la teva condició de blanqueta et fa sucumbir a la ‘xixarra’ tropical…

Com serien aquests nens i aquestes nenes si durant la seva transició a la vida adulta tinguessin totes les necessitats cobertes i aquesta energia brutal no es veiés embrutida per la (porca) misèria?

One thought on “El Ritme Africà II

  1. Anna, gràcies per aquesta finestra que ens has obert. Molt interessants els teus comentaris i extraordinàries les imatges. Et segueixo amb interès i els ulls ben oberts. Molts petons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *